Ningú sabrà el nom del príncep desconegut

Una de les àries més famoses per a tenor és Nessun dorma (Que ningú dormi) que forma part de Turandot del compositor italià Giaccomo Puccini. Òpera inacabada i pòstumament estrenada, el 25 d'abril de 1926 al teatre Scala de Milà per Arturo Toscanini, que s'ambienta a l'Orient, concretament a la Xina mil·lenària.

La princesa Turandot vol venjar una antecessora utratjada i decapita els seus pretendents si no són capaços de resoldre tres endevinalles. En una ocasió, però, un príncep desconegut les encerta i, per tant, té el dret de casar-se amb la princesa. No obstant això, ella s'hi resisteix i el príncep li proposa, al seu torn, una nova endevinalla: si descobreix el seu nom, ell morirà.

Al tercer acte, Turandot anuncia la pena de mort a qui sàpiga i no reveli el nom del príncep. Per la seva banda, el príncep canta Nessum dorma, l'ària en la qual creu que ningú, excepte ell mateix, dirà el nom a la princesa. Els guardians de Turandot capturen i torturen Liù, una esclava del pare del príncep que finalment mor per amor sense confessar res. Calaf, el príncep, retreu a Turandot que sigui tant freda i la besa, però també li diu el seu nom. Arribada l'hora de revelar en públic el nom del príncep, Turandot diu que és Amor i el poble aprova amb joia aquest desenllaç.

Les àries d'òpera s'han utilitzat bastant al cinema i Nessun dorma no n'és una excepció. És a Mar adentro d'Alejandro Amenábar, una dramàtica història real en la qual, gràcies a aquesta ària de Puccini, el protagonista aconsegueix un moment de felicitat.

Franz Schubert, un romàntic primerenc.

Dins la producció de Franz Schubert només hi ha dos trios sencers per a piano, violí i violoncel més un segon moviment d'un altre trio inacabat que pòstumament els editors van titular com a Nocturn Op 148 (D 897).

El trio nº 2 op 100 (D 929) de Schubert és una obra tardana, composta al novembre de 1827, per al casament de Josef Spaun, amic de Schubert. Va ser interpretada en públic en dues ocasions: el 26 de desembre de 1827 i el 26 de març de 1828 (aniversari de la mort de Beethoven).Va ser editada per Probst però Schubert va morir abans de rebre les proves per a la correcció.

El segon moviment d'aquest trio, un nostàlgic Andante con moto en do menor, es basa en la melodia sueca Mira, el sol es pon escrita per Isaac Berg. La primera part d'aquest tema, totalment descontextualitzada i com a recreació sonora, s'ha utilitzat en diverses pel·lícules com Barry Lindon (1975), La pianista (2001), Land of the blinds (Terra de cecs, 2006), o El mecànic (2011).

Pascal Comelade, un músic microminimalista

La curta peça que enceta aquest post es titula Paganini paga tot a Nono i és del pianista i compositor rossellonès Pascal Comelade. Les seva música es caracteritza per la utilització d' instruments de joquina que li donen una singular sonoritat. Micropeces de textura etèria, infantil i delicada, talment com una antiga capsa de música que guarda simples i belles melodies a l'espera que algun curiós les escolti, quan l'obri uns instants, abans de tornar al silenci i a la foscor del seu repòs.

La simplicitat extrema, en tots els sentits, és una altra de les característiques d'aquesta música, així com del minimalisme en el qual s'inscriu. El temps mínim i els elements estructurals bàsics, sovint repetitius, serveixen per elaborar miniatures musicals que, precisament per la seva forma i contingut, són fàcils de recordar.

Un darrer element a destacar d'aquesta peça instrumental és el títol. Paganini és el nom d'un famós violinista romàntic italià, recordat per la seva brillant carrera com a compositor i virtuós del seu instrument.Nono és el nom d'un altre compositor italià, en aquest cas del segle XX. En un principi, aquests dos compositors no tenen res a veure i només coincideixen en la seva nacionalitat. Segurament Comelade ha jugat amb la morfologia i el lèxic per fer un joc de paraules: pagar res (nini)/ pagar tot i nini/nono.

Per acabar, aquesta música no s'ha quedat en una peça de música pura, sinó que s'ha utilitzat, a mode de jingle, en la publicitat, concretament a l'anunci de La lotería de Nadal de l'any 2009 que es pot veure a continuació.

"Tanz", la recreació neoclàssica d'una dansa medieval.

Cantiones profanae cantoribus et choris cantandae comitantibus instrumenti atque imaginibus magicis (1937). Aquest és el títol en llatí de l'obra coneguda com Carmina Burana (Cançons de Beuern) del compositor alemany Carl Orff (1895-1982). Es tracta d'una cantata escènica per a solistes, cor i orquestra formada per una selecció de 24 peces que pertanyen al Codex Burana, manuscrit del segle XIII conservat pels monjos benedictins de Beuern (Baviera, Alemanya) que va ser descobert al s. XIX.

Aquest conjunt de poemes i música van ser escrits pels goliards, paraula d'origen francès que designa els estudiants i antics monjos que portaven una vida errant i llicenciosa. No és estrany, doncs, que la seva obra tracti temes laics com l'amor, el bon beure i el menjar, o la sàtira política i eclesiàstica. Malgrat que eren erudits i normalment utilitzaven el llatí en la seva obra, el goliards també escrigueren en provençal, antic alemany o altres llengües vernacles.

Probablement, les possibilitats d'oci dels goliards també incloïen la dansa, una pràctica medieval molt estesa, tant en ambients cortesans com en ambients civils. L'única peça instrumental de l'obra Carmina Burana és una dansa (Tanz) inclosa dins una part que porta per títol Uf dem Anger (En el prat). Després de tres acords inicials i un rodoble de timbales, un tema alegre i de ritme marcat (amb canvis de compàs), que es reprendrà al final, s'alterna amb un solo de flauta.

Audiversions de l'ocell de "Pere i el llop" de Seguei Prokófiev

El conte musical "Pere i el llop" op. 67 és una obra descriptiva que el compositor soviètic Serguei Prokófiev (1891-1953) va escriure l'any 1936. Es tracta d'una obra que té com a protagonistes un nen, en Pere, el seu avi, quatre animals (ocell, ànec, gat i llop) i uns caçadors. Cada personatge és representat per un instrument de l'orquestra. Així, en Pere, el primer personatge que apareix, s'identifica amb la corda (la base de l'orquestra), mentre que la resta de personatges s'identifiquen amb diferents instruments de vent, llevat dels caçadors, que són representats per les timbales. Per ordre d'aparició, l'ocell és la flauta travessera; l'ànec, l'oboè; el gat, el clarinet; l'avi, el fagot, i finalment el llop s'idenrifica amb les trompes.

A continuació, s'escoltarà la flauta travessera que interpreta l'ocell en dues versions: un film d'animació de Suzie Templeton, guanyador d'un Òscar l'any 2008, i una versió en beatbox del flautista Greg Patillo.

Benvinguts i benvingudes

La mousse és un plat fet amb diferents ingredients que, barrejats amb clara d'ou batuda, nata muntada o gelatina, quallen. La delicada textura de la mousse es caracteritza per les seves minúscules bombolles. De fet, el terme mousse prové del francès i significa escuma. La música, per la seva banda, també té molts ingredients (melodia, ritme, harmonia, instrumentació, tempo, caràcter...) els quals han de quallar per tal de donar sentit a un art intangible que es desenvolupa en el temps. 

Aquest blog pretén mostrar els ingredients i la mousse d'una petita part de la infinita varietat de música (culta, popular, religiosa, civil, acústica, electrònica, instrumental, vocal...) de tots els temps. Mousse de música: bona música i bon profit!